Quin és el nostre patrimoni?
És freqüent pensar que el patrimoni són edificis molt antics o objectes de gran valor provinents del passat, i és veritat, però el terme inclou molt més.
Ens limitarem a un concepte més cultural i no al d’interès monetari.
Comencem distingint el patrimoni material de l’immaterial. El material seria allò que es pot veure o tocar, com una sulfatadora de llautó corrent en el segle passat, el Castellciuró o el palau dels Requesens.
L’immaterial ens costa molt de comprendre’l. Us diré que, per a mi, pot ser tan extens com, a Molins de Rei, un ganivet concret del ferrer de tall, perquè està en el meu record, com una qualitat simple de resultat únic o la fàbrica de pintes Rodon, però a ambdues potser hi manca l’extensió necessària per considerar-se patrimoni local i, en canvi, per a molts ja ho és la festa del Camell.
Una altra cosa és l’àmbit en què ens referim: local, nacional, universal? Des de l’any 1972 existeix de manera oficial el concepte Patrimoni Cultural de la Humanitat. Per ser patrimoni es considera necessari que mereixi ser transmès a les generacions presents i futures.
La consideració de patrimoni no és eterna, sinó que hi ha fets que la poden alterar. Com a exemple, podem parlar de religions. Per a molts, una religió pot ser patrimoni, en una zona determinada, per ser la que domina el comportament de la majoria i, en canvi, passats uns segles, ja no es doni el fet. D’acord, però sí que serà patrimoni històric d’aquella zona.
Els pobles, o països, poden declarar aquests béns per protegir-los, i de fet ho fan, però pel fet de no estar protegits no deixen de ser-ho i, ben al contrari, això es mereix més atenció per part dels amants del patrimoni.
Per finalitzar, uns exemples locals que segurament molts coneixeu.
Davant del Molí resten enterrades la part baixa de quatre molins fariners, dels que donaren nom a Molins de Rei. Estan tapats i protegits a l’espera de temps millors. No estan en perill, perquè l’Ajuntament és conscient del seu valor, però no conec que estiguin declarats.
L’últim tram a cel obert del rec és a prop del barri de la Granja; a partir d’aquest punt, s’ensorra per passar, en forma de sifó invertit per recuperar el nivell, i vint-i-quatre metres després, distància que salvà la riera de Vallvidrera i evità, ja el 1188, que les aigües del rec anessin a parar al riu. Algú ha vist aquest tram tan històric? Espero que un projecte actual el converteixi en un veritable patrimoni.
La pertinença històrica i sentimental de l’església de Santa Creu d’Olorda a Molins de Rei no té dubte, però segueix fora del terme i del nostre patrimoni.
I podríem continuar.