Arribats aquests dies, a Molins de Rei no podem deixar de parlar de la FIRA, la nostra fira. Cada any intento recordar-la des d’una vivència distinta, però aquest any he pensat fer-ne un aiguabarreig de records. Com molts ja sabeu, ara estic submergit en el grup Patrimoni de Molins de Rei, una part del qual es dedica a la memòria que es pot perdre, de manera que aquest article em serveix de record.
Si retrocedim al germen de tot plegat, ens trobem que el 1269, Jaume I autoritza que es faci un mercat setmanal públic i general, i concedeix carta de guiatge “a tots els que vagin a dit mercat amb pena als qui puguin anar en contra del guiatge”.
Uns prohoms de la vila varen promoure sol·licitar una fira, però no es va fer efectiva fins al 1851 i la petició va ser acceptada per la reina Isabel II el 1852. Inicialment se’n pretenien fer dues, per la Candelera i per la Pasqua Granada, però, al·legant competència amb altres poblacions, només es concedí la de la Candelera. Un encert, perquè al camp, en aquell moment de l’any no s’hi produïen urgències, fet que permetia que la pagesia es desplacés i molts li dedicaven el dia sencer.
La Candelera queia en un moment mol oportú, perquè a l’hivern li comença la costa avall i és moment de plantar abans de l’arribada de la primavera. La Fira permetia revisar les mancances i, per tant, proveir-se dels estris, arbres i llavors, o en el mercat d’animals; fins els anys 50 del segle passat, era important el de garrins, als quals, sobretot a les masies, els feien engreixar per a la matança casolana. Naturalment, els cavalls, carros i l’artesanal maquinària per al camp o els guarniments per als animals no hi faltaven.
Tot plegat promovia oficis com el del baster o el del ferrer de tall. Jo veia, des de casa, com tothom admirava les grandioses maces de cal carreter sospeses sobre els caps dels vianants.
Recordo que als pagesos -no sé a quina hora haurien sortit de casa-, se’ls veia a trenc d’alba, i amb el fred del febrer necessitaven escal- far-se i menjar, i així va néixer LA CORADELLA.
Fins a mitjan segle XX va créixer dins d’una tradició mantinguda: al carrer Major, a cada vorera, els encants per a infants i grans... Ah, i els xerraires que venien mantes a un preu que no en donaven una, sinó dues i tres! Més enllà, el mercat dels porcs i no podia faltar el dels arbres, les cebes, els alls...
Davant l’església no hi havia flors, ni plaça, però molts anaven a la missa en què donaven les candeles de colors, per encendre com a protecció en dies de tempesta. Candelera ve del llatí, candere, que vol dir brillar, blancor, purificació, com la llum d’una candela.
No podem oblidar les quadres de cavalls de l’Hostal del Sant.
I al segle XX, a poc a poc entrem en l’era industrial i la nostra Fira se sap adaptar cada any als nous reptes.
VISCA LA FIRA DE LA CANDE- LERA!