Ja hem parlat del nostre rec, aquell que el 1189 des de la resclosa passava pels molins del rei i desaiguava al riu en terres del Pla, al no haver estat capaços de portar l’aigua a Barcelona.
És necessari tenir en compte que les coses no eren com ara. El riu no passava canalitzat com el veiem. Sovint, la llera, tan aviat s’acostava al nostre costat com s’emportava terres de Sant Vicenç. Durant segles, el carrer de Baix va estar amenaçat per les riuades i els camps, ara edificats, fins ben entrat el segle XX s’inundaven a cada crescuda del riu, com, per exemple, l’actual parc de la Mariona.
Per a Molins de Rei va ser una gran solució la construcció del terraplè. Ja mai més el riu s’ha eixamplat fins al carrer de Baix. I em direu: què va passar, doncs, el 1962? La riuada ens entrà pel rec per causes que ara no comentarem, però si aneu al Museu del Renaixement, gràcies a un vidre situat al peu d’una arcada, podreu comprovar l’augment del nivell del sòl, provocat per les aportacions de fangs per les riuades des del 1430, any de la construcció de l’arcada, fins al 1898, quan es construeix el terraplè.
Vista l'eficàcia del mur, es reforçà i amplià el 1919. Un cop ben acabat, se’l batejà com a passeig Larroca, en honor al seu arquitecte.
Aquest terraplè protegia la vila i el rec del que transcorria paral·lelament i es començà a construir al costat riu del passeig. Com a exemple, el 1921 es construí el Foment i aquest fet plantejà la necessitat de comunicar el passeig amb la vila mitjançant ponts.
Ponts. A Molins de Rei, fer ponts no era una novetat -el mateix pont del riu va obligar a fer un pont per salvar el pas de la carretera sobre el rec i els torrents que la travessaven-, però salvar els múltiples creuaments de carrers amb el canal per estendre la vila més enllà va constituir una gran proesa.
Cap als anys 50, els molinencs ens sentíem cofois del nostre rec. Fins feia poc, les males herbes i els animalons creixien en el seu talús i, finalment, un bonic mur emmarcava el rec, adornat amb estètiques jardineres; l’aigua discorria i fins i tot el nostre caricaturista Amat el presentà com una Venècia... Però, heus aquí que les clavegueres i els abocaments incívics van embrutar tant les aigües que es va considerar que la millor solució era cobrir el rec i deixar com a claveguera allò que ja feia aquest ús i fer passar a part les aigües netes.
I ja som al dia d’avui. Les coses són com són, deixem-ho així, i gaudim de la nostra rambla del Terraplè.