Al 1981, Nintendo triomfava al Japó amb les seves màquines recreatives, però a l’expandir-se als Estats Units, es van trobar amb una clientela complicada. Tan malament els anaven els comptes que el mateix Sr. Segale (propietari de l’edifici on treballaven) va irrompre a les oficines de Nintendo of America per demanar, a plena veu, el pagament dels deutes de lloguer. Minoru Arakawa, president de la companyia, va aconseguir una pròrroga, al·legant que un èxit imminent estava a punt d’arribar i que la seva confiança es veuria compensada amb la seva eterna gratitud.
L’èxit del que parlava va resultar ser Donkey Kong, un joc per màquina recreativa que va causar sensació allà on passava. Un lampista vestit amb una granota vermella, una gorra i un generós bigoti havia de rescatar la seva estimada Pauline, segrestada per un enfadadíssim goril·la, grimpant entre bigues de construcció i esquivant barrils en combustió.
En un inici el joc comptava amb la franquicia de Popeye, però la negociació no va arribar a bon port i van haver de fer un canvi de personatges.
El seu èxit va cridar l’atenció de la Universal City Studios, reclamant que el videojoc vulnerava els drets d’autor de la pel·lícula King Kong, de la que Universal assegurava ser-ne propietària. Durant el judici es va demostrar que els personatges i sinopsi de King Kong eren de domini públic, i de la única cosa que tenien els drets, la productora, era del copyright del nom del simi gigantesc “King Kong”.
Per tant, els beneficis de Nintendo no es van limitar al titànic èxit del videojoc, que també es va distribuir en consoles domèstiques, sinó també a l’enorme indemnització que Universal els va haver de pagar.
Al 1983, Nintendo va iniciar una saga que, sense saber-ho encara, es convertiria en un referent a la història dels videojocs. El personatge escollit seria aquell lampista que va plantar cara a en
Donkey Kong. En aquesta ocasió, el nostre heroi hauria de fer front, juntament amb el seu germà Luigi, a una invasió de tortugues que envaeixen el clavegueram de la ciutat. Tot estava a punt perquè el joc fos un nou boom en el catàleg de Nintendo, però els faltava escollir un nom pel protagonista de la saga. Al videojoc del goril·la, el personatge manca de nom propi i és anomenat, simplement, Jumpman. En Minoru Arakawa ho va tenir clar des d’un principi. El personatge es diria Mario...com en Mario Segale.