No us pensàveu pas que us deixaria amb la mel als llavis a l’últim article, oi? “Tanta història amb les coses que va fer Sony i quan toca parlar de la consola... ens quedem amb un pam de nas.” Aquesta és la crítica més constructiva que m’ha arribat, però en la meva defensa he de dir que s’ha de saber d’on venia Sony per reconèixer la magnitud de la seva proesa en el món dels videojocs. Ara veureu...
Com dèiem, l’any 1986, Sony rep una trucada de Nintendo, que en aquells moments era l’empresa (juntament amb SEGA) que tallava el bacallà en el negoci de les videoconsoles, i la seva trucada resultava, si més no, inquietant. La companyia que va veure néixer Mario Bros els va proposar fer una consola híbrida, que compaginés els cartutxos i els CDs. Nintendo ja en sabia, de fer cartutxos, però els de Sony eren els cocreadors del nou format (el CD) i, a més, els havien fabricat un xip de so per a la seva consola Super Nintendo del qual van quedar gratament satisfets.
Les negociacions van anar prou bé; fins i tot se’n van crear diversos prototips, però a l’hora de repartir drets i beneficis, el president general de Nintendo, Hiroshi Yamauchi, no hi va estar gens d’acord. Heu de saber que Yamauchi va ser un excel·lent home de negocis, però una persona... terrible! I fent gala de la seva mala fama, va trair Sony i va fer un tracte similar (però més beneficiós) amb els seus màxims rivals: Philips.
Aclaparats per la traïció, Sony gairebé abandona el negoci de les videoconsoles, fins que un enginyer va fer entendre a la companyia que eren capaços d’obrir-se pas en aquell mercat “duopolitzat”. Aquesta decisió va fer néixer la primera PlayStation, també coneguda com PSX, que va vendre més de 100 milions de consoles i va comptar amb un catàleg de 2.400 videojocs. A dia d’avui, amb la seva PlayStation 5, són un dels pilars de la indústria.
Però, com ho van fer? Nintendo i Sega controlaven amb mà de ferro les condicions de TOTS els videojocs publicats i exigien una engreixada taxa per fabricar els cartutxos que alimentarien les seves màquines. En canvi, Sony va donar via lliure a tots els desenvolupadors i distribuïdors que volguessin crear videojocs per a la seva nova consola, tot apostant per la creativitat, la llibertat de gestió i oferint-se a fabricar els CDs que necessitessin cobrant una comissió molt assequible, i a una velocitat molt superior a la fabricació de qualsevol cartutx.
Ah! i no us ho perdeu: el tracte que van fer Nintendo i Philips va fer aigües de seguida. Nintendo es va quedar sense consola i els videojocs que es van treure per la Philips CD i amb les franquícies de Nintendo són tan dolents que encara a dia d’avui són carn de mem.
El karma és així.