Hi ha llibres que llegeixes i tanques, i n’hi ha d’altres que, quan els tanques, continuen caminant sols. El nom de la rosa és d’aquesta segona espècie: una novel·la que va néixer com un experiment intel·lectual i ha acabat convertida en un organisme viu que muta amb el temps.
Quan Umberto Eco la publica el 1980, ningú no aposta perquè un thriller medieval ple de llatinismes, discussions teològiques i reflexions sobre Aristòtil sigui un supervendes. Però no ho és i molt. Eco, amb aquell punt de savi murri, construeix una investigació detectivesca dins una abadia del segle XIV que en realitat parla d’una altra cosa: del control del coneixement, de la por al riure, del poder que decideix què es pot llegir i què s’ha de cremar.
El 1986 el cinema hi posa rostre. Jean-Jacques Annaud dirigeix l’adaptació amb un magnètic Sean Connery fent de Guillem de Baskerville. La pel·lícula simplifica la densitat filosòfica, sí, però guanya atmosfera: pedra freda, espelmes tremoloses i una biblioteca que sembla dissenyada per alimentar malsons. Per a tota una generació, aquella imatge és El nom de la rosa.
I després hi ha el capítol gairebé llegendari del videojoc. L’estudi espanyol Opera Soft va voler adaptar oficialment la novel·la. Eco va dir que no. Potser desconfiava del mitjà, potser temia que la seva abadia acabés convertida en un arcade de monjos, però d’aquella negativa en va néixer una joia: La Abadía del Crimen, dirigida per Paco Menéndez. No era una adaptació, però ho era tot. Rutines monàstiques estrictes, silencis incòmodes, càstigs si no eres puntual a missa... Un videojoc que et feia sentir vigilat. Gairebé herètic per a l’època.
I ara arribem al present amb una nova pell: el còmic de Milo Manara. I aquí és on la història fa un gir interessant. Manara no és un autor qualsevol; és un dibui- xant amb un traç reconeixible, sovint associat a l’erotisme i a la sensualitat. Portar-lo a l’univers d’Eco semblava, d’entrada, una decisió sorprenent, però potser és precisament aquesta tensió la que fa que el projecte sigui estimulant.
El còmic no intenta competir amb la novel·la. Ni pot ni ho necessita. El còmic la reinterpreta, com cada generació fa amb els seus mites.
Del paper imprès el 1980 al cinema, del píxel de 8 bits al traç refinat del còmic, El nom de la rosa ha demostrat que les bones històries no només resisteixen el temps: evolucionen. I mentre hi hagi algú disposat a perdre’s en una biblioteca prohibida, aquesta història continuarà trobant noves formes de renéixer.