Aquesta és la història de dues confraries oposades a Sant Vicenç dels Horts: d’una banda, el Cos de Portants del Sant Crist, processó del silenci venerada des de fa més de quatre-cents anys, amb forta tradició; de l’altra, la Cofradía del Cristo de la Salud y la Virgen de la Soledad, que, amb fervor per les saetas, desitjava l’evolució dels actes de la Setmana Santa.
En Pau i la Lucía, amics inseparables des de la infantesa, estaven dividits: en Pau, acèrrim defensor de les tradicions ancestrals, es va unir al Cos de Portants, mentre que la Lucía, amb l’ardor de les arrels familiars andaluses, va optar per la Cofradía del Cristo de la Salud. El ferm obstacle que suposava la rivalitat entre les confraries els va obligar a mantenir el seu amor en secret, amagant-lo dels ulls curiosos, però, amb el temps, tot i que el vincle afectiu encara persistia, les dificultats els van anar separant i la seva amistat es va esvair, com la flama d’una espelma consumida.
Malgrat això, el destí va teixir un gir inesperat. Una nit, després de la desfilada dels armats, un infernal incendi va engolir part del local de la confraria del Cos de Portants i atrapà alguns dels seus membres entre les flames. Enmig de la desesperació, els de la Cofradía del Cristo de la Salud van aparèixer per tal de lluitar conjuntament i amb coratge en el rescat dels seus germans en perill, deixant de banda les diferències i demostrant que la unitat és més poderosa que qualsevol rivalitat passada. Però, un cop fora de perill, van trobar a faltar la Lucía que, en l’intent d’ajudar, s’havia desorientat entre l’horror de les flames i la fúria del foc.
Angoixat, en Pau va remoure cel i terra buscant-la. Quan ja es temia el pitjor, va sentir a la llunyania la tos ofegada de la jove. Sense pensar en les conseqüències, va esgarrapar les runes calentes que s’hi interposaven i la va trobar amagada sota el pas del Natzaret, amb la respiració entretallada, els cabells bruts de cendres i els ulls plens de llàgrimes. Espantada, es va aferrar al noi que la va agafar en braços i la va treure al carrer.
Aquell dia, la desinteressada solidaritat de tothom va obrir els ulls dels veïns i va revelar la fragilitat de les divisions en comparació amb la força de la comunitat com a unitat. La reconciliació entre les confraries va ser el primer pas cap a la reconciliació entre els dos amants, que es van adonar que cap diferència, per gran que fos, podia esborrar els llaços profunds de l’amor i l’amistat.
I així, mentre la fumera de l’incendi s’esvania en la nit, Sant Vicenç dels Horts va descobrir que, malgrat les diferències, la diversitat enriqueix la comunitat i l’amistat és l’únic vincle que perdura per damunt de qualsevol altra cosa.
Reflexionem sobre si cal esperar una tragèdia com la de Romeu i Julieta, de Shakespeare, per reconèixer el valor dels lligams que ens uneixen. Estimeu i deixeu-vos estimar!