A Molins de Rei vivia l’Elena, una de les moltes dones que lluiten en soledat per sobreviure a l’adversitat. Feia anys que el seu marit havia mort en un accident de trànsit i es dedicava amb entrega als seus fills, en Jan i la Carla, a qui feia alhora de pare i mare. Vivien als pisos del Català, prop de la Fleca de Dalt, al barri de l’Àngel, i per mantenir la seva família treballava de valent en una parada de fruites al mercat, a banda de fer la neteja en un bar del Terraplè a les tardes. Malgrat les dificultats, mai li faltava un somriure a la cara.
Però un dia la tragèdia va trucar de nou a la seva porta: en Jan va caure greument malalt. Com que cap remei semblava ser suficient per alleujar el patiment del nen, desesperada, l’Elena va decidir, com a últim recurs, fer cas a les veus del poble que creien que fer una ofrena a l’ermita de Santa Creu d’Olorda i pregar a la Mare de Déu tenia el poder de sanar els malalts.
Tot i que estava convençuda que només es tractava d’una vella llegenda, l’amor pel seu fill l’impulsà a lluitar contra el vent i la pluja i el portà a coll per l’ardu i empinat camí fins al cim de la muntanya, on l’ermita s’alçava majestuosa. A cada pas, mentre l’olor de terra mullada es barrejava amb el perfum de les flors silvestres, pregava amb fervor per la salut del nen, sense perdre la fe en la promesa d’un miracle.
En arribar a l’ermita, va dipositar a l’altar les seves sabates com a ofrena, símbol de l’esforç sobrehumà que havia fet pujant a peu amb la criatura a coll, i implorà a la Mare de Déu que intercedís per la seva debilitada salut.
A mesura que el sol es ponia sobre l’horitzó, un sentiment d’angoixa anava inundant la dona, que gairebé ja no confiava que les seves demandes fossin escoltades. De sobte, en un gir inesperat del destí, els símptomes del nen començaren a millorar gradualment: la febre remetia i el color semblava tornar a les galtes. L’Elena no s’ho podia creure. Amb els ulls plens de llàgrimes de gratitud, va abraçar el seu fill amb una alegria indescriptible.
Així, amb un miracle que va capgirar les seves expectatives més fosques, van tornar cap al poble, plens de joia i agraïment. En Jan, malgrat haver estat a prop de la mort, va recuperar la salut, potser perquè li tocava o potser gràcies a la penitència de la seva mare, que, amb valentia, havia afrontat aquell desafiament. L’Elena es va quedar amb la idea que, en aquest món, fins i tot els mites poden contenir una mica de veritat.
Des de llavors, el Dia de la Mare esdevé una festivitat encara més especial per a ells, perquè no solament celebren l’amor incondicional de les mares i reconeixen la seva gran tasca dins el nucli familiar, sinó que també recorden que, fins i tot en els moments més complicats, l’esperança és l’última cosa que es perd.