Quan sentim parlar d’un drac, un cavaller, una princesa, una rosa i un llibre, potser pensem en la llegenda de Sant Jordi. Però quan el temible drac és un grup inversor que vol fer-se amb l’espai públic per al seu lucre, deixa de ser llegenda per convertir-se en una història actual.
Resulta que uns inversors van observar que Molins s’abastia a partir d’una xarxa de petits comerços de proximitat, entre els quals restaurants com el MiMa’T o Can Pizza, la tasca Traska Truska, pastisseries com la Roca, perruqueries com la de la Lydia López, etc., i van pensar que havia arribat l’hora de construir un centre comercial. Es tractava d’un projecte ambiciós que portaria progrés i riquesa al poble, tant per la creació de llocs de treball com per l’obertura de botigues i franquícies amb tota mena de productes i serveis. Però portar-lo a terme suposava haver de sacrificar espais públics de gran extensió com podien ser el parc Pont de la Cadena o el Parc de la Mariona, així que, un cop consultat el pla urbanístic i després d’àrdues negociacions, es va confirmar la viabilitat del projecte perquè es prescindiria de la piscina municipal, que alguns usuaris consideraven cara i l’Ajuntament no trobava sostenible. A priori, tothom en sortiria guanyant.
Malgrat això, els petits comerços, que veien perillar la seva continuïtat, i molts veïns a qui se’ls treia l’única piscina pública del poble no van estar-hi d’acord i es van aliar per enfrontar-se al seu enemic comú: el drac amb vestit d’Armani i corbata que volia aixecar una imponent estructura comercial plena de llums i aparadors resplendents.
Calia salvar la identitat com a poble, però la lluita era desigual, ja que el drac inversor comptava amb el poder dels diners, mentre que el valent cavaller, que representava els veïns i botiguers, es defensava amb enginy per protegir allò que estimava. Van dur a terme una intensa campanya de conscienciació, amb reunions veïnals, manifestacions i la distribució de fullets explicatius, i les xarxes socials es van inundar amb missatges de solidaritat i etiquetes, com #SalvemLaNostraPiscina, que es van convertir en tendència.
El fort rebuig al projecte va cridar l’atenció dels mitjans de comunicació, entre els quals hi havia un productor televisiu que, inspirat per la passió que havia suscitat el tema, els va proposar participar en un reality show, titulat Veïns units, que posaria el focus en la titànica lluita.
A poc a poc es va exercir tanta pressió sobre el grup inversor que va acabar replantejant-se la seva estratègia i, finalment, va retirar el projecte, de manera que la piscina es va convertir en un símbol de resistència i unitat.
I així, la llegenda de Sant Jordi es va reescriure als llibres no com un conte de fades, sinó com un testimoni viu del poder de la solidaritat i la valentia d’una comunitat unida pel bé comú davant dels grans dracs del món modern.