Fa anys, a Vallirana, hi vivia un noi anomenat Marc, curiós i aventurer, a qui li fascinaven les llegendes que la seva àvia li explicava a la vora del foc i, de totes, l’havia captivat la de la flor de la falguera que floreix una sola nit a l’any, la vigília de Sant Joan, en un lloc molt amagat de la serra d’Ordal i que porta la felicitat a qui la troba.
Impacient, va esperar que la Lluna il·luminés la nit per endinsar-se en la foscor del bosc. Va passar prop del pont del Lledoner fins a arribar als voltants de la Cova Bonica, el jaciment prehistòric on es van trobar restes arqueològiques del Neolític. El camí era sinuós i embolicat, però en Marc el coneixia bé. Així i tot, aquella nit semblava més fosca del que era habitual, com si la natura mateixa li volgués amagar els secrets. Les ombres ballaven al seu voltant i els sorolls nocturns el posaven nerviós.
Va caminar hores, amb el cor bategant-li amb força i decidit en el seu propòsit. Quan, esgotat, començava a perdre l’esperança, la llanterna va projectar la llum sobre una falguera majestuosa i, entre les seves fulles, va veure una petita flor que brillava com una estrella. S’hi va acostar amb una barreja de nervis i alegria, i les paraules de l’àvia ben presents: “Una flor molt petita, capaç de donar una gran felicitat”.
La va tallar amb delicadesa i, en fer-ho, una ratxa de vent bufà entre els arbres xiuxiuejant:
—Has trobat la flor de la felicitat, però només si la comparteixes multiplicarà el seu poder. Cada pètal aportarà felicitat a una única persona. Empra’ls bé i afanya’t, ja que a mitjanit es marcirà.
En Marc va sentir un calfred; hauria d’escollir bé amb qui compartir una flor tan petita. Així, mentre feia el camí de tornada a casa, va tenir temps de rumiar-s’ho bé. Va pensar en els seus pares, els qui el cuidaven i estimaven; en la seva àvia, qui li explicava les llegendes amb tanta passió, i, també, en els seus amics, amb qui compartia multitud d’aventures. «Hi ha tanta gent amb qui compartir i la flor és tan petitona!», va pensar el noi.
En arribar al poble, li va mostrar la flor a l’àvia i li va explicar el seu dilema. Però, com que no li semblava just compartir la felicitat amb uns i excloure’n d’altres, abans que arribés la mitjanit i la floreta es marcís, se la va endur i la va plantar a les jardineres de la rambla de la Sobirania.
De sobte, una llum i una energia positiva van emanar de la flor per atreure els veïns que, plens de felicitat, sortiren al carrer per fer xivarri.
D’ençà d’aquell dia, els valliranencs celebren a la rambla una gran festa de llum i música per commemorar la nit màgica en què, gràcies a la troballa d’en Marc, tothom es va nodrir d’un bocí de felicitat. I així, cada revetlla de Sant Joan recorden que, com la petita flor, els moments compartits amb els altres són els que aporten una veritable felicitat.