En Pol, un jove de Molins de Rei, sempre havia sentit una fascinació especial pel Camell, la bèstia de foc que cada any encenia la Festa Major de Sant Miquel. Des de petit, amb el seu mocador taronja al coll i el barret de palla, participava en el correfoc i així se sentia part d’una tradició antiga i poderosa. Però aquell any, alguna cosa va ser diferent: mentre el Camell corria amb el seguici de diables pels carrers plens de gom a gom va percebre un batec que provenia de dins la bèstia. Al principi va pensar que era cosa de la seva imaginació, però a mesura que avançava la nit, es va fer cada cop més fort i insistent.
Quan la festa va acabar, en Pol no podia deixar de pensar en allò. Més que mai sentia una forta connexió amb el Camell i es preguntava per què ell podia escoltar els batecs. Decidit, va esperar que tothom marxés per investigar, d’amagat, al lloc on descansava el Camell. Potser el desig perquè estigués viu el va fer creure que la bèstia respirava, però de seguida descobrí un gran secret: durant la nit, quan la festa s’acabava i tothom dormia, el Camell prenia la forma humana d’un vell camellaire.
—Qui és vostè i què ha fet amb el Camell? —li preguntà.
L’home, mentre es recomponia després de la transformació, talment com si hagués estat esperant aquesta trobada amb el noi, va compartir amb ell una història que poques persones coneixien.
—Fa molts anys, el Camell no era només una figura de foc, sinó un guardià del poble. No tots saben que posseeix records, una memòria viva que es transmet de generació en generació, i que guarda els secrets més antics de la vila.
En Pol, fascinat, escoltava amb atenció mentre el camellaire li parlava d’un temps en què Molins havia estat amenaçat per batalles, fam i altres penúries, i com el Camell havia estat creat per protegir els seus habitants.
—És més que una bèstia de foc —va continuar l’home—. És la memòria viva del nostre municipi. Recorda cada moment de festa, cada atac que ha repel·lit, cada persona que ha protegit. I tu, Pol, estàs destinat a ser la nova ànima del Camell i el guardià de la memòria col·lectiva. Has estat escollit per agafar el meu relleu, perquè jo ja soc massa vell per continuar amb aquesta tasca.
Tot i la sorpresa, en Pol va acceptar el seu destí i aquella nit va aprendre com connectar amb el Camell, com escoltar els seus records i com interpretar-los per assegurar-se que el poble continués estant protegit. Va sentir com li eren transmeses les alegries, les tristeses, les lluites i les victòries que havien marcat la història del poble. Tot seguit, el vell es va esvair en la foscor i va deixar pas a la nova ànima del Camell.
Per això és tan important preservar i transmetre les tradicions, perquè en cada foc, en cada record compartit entre generacions, la història del poble es manté viva. Ara, en Pol sabia que la força de la vila no provenia només de la bèstia de foc, sinó de les vides, les esperances i els secrets que ella mateixa guardava.