Si us parlo de Mercè Rodoreda, tots recordareu La plaça del Diamant per l’adaptació a la televisió el 1983 protagonitzada per la Sílvia Munt i el Lluís Homar. Fins i tot fareu memòria de dues frases que deia el Quimet: “Vola, Colometa, vola” i “Pobra Maria!”. Molts de vosaltres vau llegir la novel·la per plaer, a d’altres us hi van “obligar” a l’escola, però no cal dir que és l’obra més coneguda d’una de les grans figures de la literatura. I no hi vull afegir catalana perquè, sent una escriptora en llengua catalana, la seva obra és universal i ha estat traduïda a una gran quantitat de llengües.
Avui, no obstant l’èxit de La plaça del Diamant, m’agradaria recomanar-vos la lectura d’un dels seus darrers llibres, de l’obra de l’autora que més m’agrada i que va publicar l’any 1980. Un llibre fet de narracions breus, escrit en dues etapes diferents de la seva vida creativa, que ens acosten a pobles i a flors imaginaris. Imaginaris?
Va escriure Flors mentre encara vivia exiliada a Ginebra i va ser un part llarg, però Viatges ja el va escriure a la casa de Romanyà de la Selva i en relativament poc temps. Us adoneu que el llibre és un recull que podria recordar-nos una miscel·lània sense cap lligam entre els relats? Com aconsegueix l’autora que sigui una obra tan rodona? La resposta la trobem en la seva gran capacitat com a escriptora, en la seva gran creativitat i en el fet que en aquest llibre dona via lliure a la seva imaginació, s’allunya de la seva realitat, sempre complexa, sempre plena de guerra i d’exili.
No obstant això, la guerra i l’exili hi són presents.
Aquí en teniu uns petits tastets: «Viatge al poble de les dones abandonades» “I per què les van abandonar?” Em va dir que gairebé totes tenien el marit a la guerra, que alguns havien mort, mentre que d’altres s’havien quedat on havien fet la guerra encara que la guerra s’hagués acabat i havien fundat una família...
Flor Felicitat
Lluny, creix un arbre de porpra, vaporós, que fa una flor lluent com vidre, tornassolada com vidre, d’una matèria molt semblant a la matèria de la bombolla de sabó. Ni els estranys corrents de l’amor, ni l’aigua en el punt de la set, és a dir, res d’aquest món no es pot comparar al plaer que regala mirar la flor, ni al moment en què el sol de posta la fa cantar.»
D’aquesta obra de la nostra gran escriptora en tinc la primera edició de la col·lecció “El Balancí” d’Edicions 62. El vaig comprar el 7 de gener de 1980 i m’ha acompanyat tota la vida. Aquell mateix any, la Mercè Rodoreda fou Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I de Viatges i flors, ella mateixa en va dir: “Si em preguntessin quin dels meus llibres voldria salvar d’un incendi, escolliria aquest.” Gaudiu-ne!