Em sembla que ja us he comentat algun cop que m’agraden els llibres de viatges, i un subgrup d’aquests llibres són les cròniques de conquestes i les memòries dels exploradors. Doncs avui us proposo la lectura d’una gran crònica, la d’un viatger americà que va visitar Europa abans que Colom fes el seu primer viatge a les Antilles. Tant discutir si Colom va ser el primer no americà que va trepitjar Amèrica i resulta que un asteca del segle XVI se li havia avançat en sentit contrari, tot passejant-se per les ries altes.
La crònica està escrita en nàhuatl, una de les llengües dels antics mexicans i que el 2020, malgrat segles de minorització, encara tenia al voltant d’1,6 milions de parlants. Però no patiu, la podreu llegir en la seva traducció al català.
Aquest viatger és un humil terrissaire de la gran ciutat de Mèxic-Tenochtitlan que, amb els seus companys, inicia una ruta cap a l’est a través de l’Atlàntic per arribar a Galícia. L’Opòtom (aquest és el nom del nostre terrissaire) explica tot el seu periple des de la sortida de Mèxic fins a les experiències viscudes en terres de Galícia amb les “sususes”, nom amb el qual bateja les dones gallegues.
I ja no us en penso contar res més d’aquesta crònica, cal que la llegiu. No puc exposar-me a fer allò que avui coneixem com a “spoiler” i que sempre havíem conegut com aixafar la guitarra. No, no us penso aixafar la guitarra.
No obstant això, m’agradaria aclarir-vos que l’aventura que us acabo d’avançar és una novel·la de l’Avel·lí Artís Gener, conegut com a Tísner. Una de les grans personalitats de la cultura catalana: escriptor, escenògraf, ninotaire, periodista i pintor.
A Paraules d’Opòton el vell hi trobareu la ironia, la paròdia, l’humor, la tendresa i la reflexió intel·ligent a les quals la prosa de Tísner ens té acostumats. És una novel·la molt divertida que critica l’etnocentrisme cultural, les conquestes violentes i alhora ens desperta un somriure constant. El fet que ni catalans ni mexicans l’hàgim convertit en una lectura de capçalera demostra sobradament el sotmetiment cultural que denuncia l’autor.
La debilitat de Tísner per aquesta novel·la queda recollida en el seu testimoni a “De Tísner”, de Maria Antònia Oliver, a la publicació En recuerdo de Tísner. Semblanza (Guadalajara, El Colegio de Jalisco, 2002):
“Cuando yo me muera, quedará una cosa por la que podré ser recordado: las Paraules d’Opòton el Vell. Quizás por las demás cosas no, pero las Palabras... sí, ¿verdad?”