“Em posaré el negre. Si estàs més prima, seria capaç de posar-me el vermell, ben llampant i ben escotat; encara que m’ha passat l’edat, me’l posaria. No em faria res semblar una bagassa, sempre que fos una bagassa ben plantada; així els escandalitzaria més. Però no, pareixeria un lloro, i no vull fer llàstima.”
Així comença el llibre que ens explica, en primera persona, la història de la Joana. Una novel·la que ens presenta no solament la vida de la protagonista, sinó les misèries i les simulacions de la societat mallorquina de la Segona República espanyola i de la postguerra. Ens mostra una estructura tancada, jerarquitzada, gairebé aristocràtica, on el naixement determina el lloc que les persones ocuparan dins d’aquesta societat, on les aparences encobreixen l’egoisme, la cobdícia, les ànsies de poder, els prejudicis, les passions inconfessables, els interessos econòmics, el desig de venjança i la mesquinesa.
Però hi descobrim també -i això és el més important- una dona amb contradiccions i pors que arriba a la maduresa forta i determinada, que amb quaranta-vuit anys, i havent superat contrarietats de tota mena, decideix casar-se amb un jove de 20 i així contravé totes les convencions socials.
La Joana ens ho explica: “Criatura il·lusa, una sort! Més d’una vegada he desitjat haver nascut home. Bé, no és vere. Més d’una vegada m’he rebel·lat contra les dificultats que la vida em posava pel fet de ser dona. Contra les dificultats que troba una dona per resoldre les dificultats que la societat li posa pel fet de ser dona. No sé si m’explic.”.
En els 11 capítols en què es divideix el llibre assistirem a la preparació d’aquest casament i als records de tota la vida de la Joana. I, a més a més, l’autora ens reserva una sorpresa inesperada al final que no tinc cap intenció de revelar-vos.
Quin gran llibre Joana E. i quina gran escriptora na Maria Antònia Oliver.