La Montserrat Roig va morir el novembre de 1991 quan només tenia quaranta-cinc anys. Tot i haver-nos deixat tan jove, aquesta magnífica escriptora i periodista ens ha llegat grans obres: el recull de narracions Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen; les novel·les Ramona, adéu; El temps de les cireres o L’hora violeta. I la coneguda i esplèndida peça Els catalans als camps nazis.
Arran d’aquesta darrera obra, Edicions Progrés de Moscou la va convidar a Leningrad (l’actual Sant Petersburg) per escriure un llibre sobre el setge nazi a la ciutat, que es va allargar des del 8 de setembre de 1941 fins al 27 de gener de 1944, el setge més llarg de la història sobre un centre urbà.
Hi va anar l’any 1980 i s’hi va passar dos mesos durant els quals va visitar Leningrad, en va conèixer els habitants i va entrevistar supervivents del bloqueig.
La ciutat la va fascinar. Però, qui no es deixaria fascinar per aquesta metròpoli fundada per Pere el Gran? L’estada de l’escriptora a la ciutat del Tsar va deixar-nos L’agulla daurada, un llibre dividit en tres parts, que fusiona novel·la de viatges, reportatge periodístic i narració històrica.
“El segon Rasputin” ens acosta a allò que s’ha denominat “l’ànima russa” a través dels seus referents literaris. “Petersburg” ens aproxima a la ciutat de Dostoievski i Alekxandr Puixkin, i “Les criatures de l’infern” explica amb una prosa excel·lent el patiment i el coratge dels supervivents del setge.
Aquesta miscel·lània, perillosa en altres mans, dona com a resultat una obra molt amena, narrada amb una gran sensibilitat que ens familiaritza amb el paisatge urbà de la ciutat, els seus habitants i amb les circumstàncies i el patiment del bloqueig imposat pels nazis. Aquí en teniu una petita mostra:
“ Grups de nois i noies van marxar als boscos del voltant per tallar la llenya dels arbres. Amb les mans enterques i els rostres congelats, s’enfrontaven al nevàs, al fred urent i a les bombes dels alemanys.
Encara avui els cossos de molts d’ells jeuen enterrats en aquells boscos. Però no talaren ni un sol arbre dels parcs i jardins que creixen des que es fundà Leningrad. I començà un fet dolorós: la crema de llibres. La biblioteca -a casa hi havia molts llibres- serví per a escalfar-nos. La selecció va ser molt dura. Triàvem i tornàvem a triar. Primer vam llençar les revistes alemanyes a l’estufa. Després, velles revistes franceses de la Illustration, i, en acabat, les enciclopèdies. Més tard, els mobles. Però no ens atrevíem a llençar els llibres de literatura i, encara menys, els clàssics.”