Per un moment, imagineu-vos que Franco no va morir al seu llit el 20 de novembre de 1975. Bé, ja ho sé que no va ser ben bé al seu llit. ¿Qui no recorda aquell mes que va passar entre tubs i braços incorruptes a l’Hospital de la Paz sota la supervisió del gendre i d’una quantitat ingent de metges que confluïen en una denominació que va fer història als telediarios? El equipo médico habitual, en deien.
No hi fa res. Imagineu-vos que, un cop guanyada la guerra, Franco decideix declarar-la també a les forces aliades i que rep avions de Mussolini per bombardejar els camps de refugiats instal·lats a Catalunya Nord. I ja ho sabem pels avis que els van patir que no eren ben bé camps de refugiats, que tenien una certa tirada a camps de presoners i, fins i tot, de concentració. Us sona Argelers?
Però deixem-ho així per simplificar: Franco no mor al seu llit perquè declara la guerra als Aliats, ocupa Catalunya Nord i hi envia la Guàrdia Civil i mestres a controlar el territori i els pobladors. Marededeu, quins mestres, oi? El famós háblame en cristiano ha arribat nord enllà. Però, pel que diuen els pagesos nordcatalans, no són gaire diferents dels que ja feia temps els havia enviat la República Francesa amb allò de soyez propes, parlez français.
Finalment, tal com ens van ensenyar a les classes d’història, les forces de l’Eix perden el conflicte i Franco es veu obligat a fugir quan els Aliats ocupen Madrid. I no se li acut res més que escapolir-se cap al nord, potser amb la intenció de refugiar-se a Andorra.
Aquesta història que us presento molt esquematitzada ens l’explica Agustí Vilamat (Solsona, 1916) en les seves memòries. Unes memòries que comencen amb la pèrdua d’un ull durant la infantesa; continuen a Barcelona, on treballa com a corrector de català de la Generalitat; passen pel camp d’Argelers i el maquis, i acaben amb el retorn a la Barcelona “alliberada”. Quan llegiu el llibre, entendreu les cometes. I no patiu!, perquè sabreu amb pèls i senyals com s’ho va fer per matar Franco.
Amb aquesta novel·la distòpica, Joan-Lluís Lluís ens acosta, a través de la vida d’Agustí Vilamat, a la dissort de la nostra nació, de la nació sencera; ens parla sense embuts de la substitució lingüística a Catalunya Nord i del cinisme dels Aliats quan es tracta d’afrontar allò que els espanyols anomenen el problema catalán.
Ara bé, la distopia té els seus límits, perquè tot allò que l’escriptor de Perpinyà posa en la ploma de Vilamat té una similitud tan gran amb el que hem viscut i vivim a casa nostra que les aventures de l’executor de Franco i l’evolució de la història que ens planteja Joan-Lluís Lluís ens semblen absolutament creïbles. La imposició lingüística del francès i de l’espanyol a una banda i l’altra d’una frontera que no és la nostra; una geopolítica desfavorable per als interessos de Catalunya; el cinisme dels líders internacionals de tots els colors i de tots els temps, i, per què no dir-ho?, les misèries dels nostres... Tot plegat fa de Jo soc aquell que va matar Franco un llibre que no ens deixa indiferents.