Fa molts anys, molts, va caure a les meves mans un llibre que va impressionarme. Jo era molt jove i, de cop i volta, vaig descobrir la utopia. Icària, Icària em traslladava alhora a la fundació d’una ciutat a Texas i al Poble Nou del segle XIX (la Manchester catalana). Ara, molts anys després, aquell llibre que vaig llegir quan tenia disset anys ha tornat a les meves mans.
L’autor, Xavier Benguerel, és un dels grans representants de la literatura catalana a l’exili, és a dir, de la literatura escrita en català pels exiliats de la guerra del 36. Per això no és estrany que tota la seva vida i la seva obra estiguin marcades per aquesta experiència, per una profunda humanitat i pel compromís polític i amb la cultura catalana. La seva veu és la d’un testimoni dels drames del segle XX.
Aprofito per recordar-vos que, mentre a Catalunya no es podia editar en català, a Mèxic i a Xile, grups d’intel·lectuals a l’exili es- crivien i editaven obres en la nostra llengua. Recordo amb afecte la feina de Bartomeu Costa-Amic a Mèxic. A Xile, el mateix Benguerel i Joan Olivé van dur a terme una tasca molt destacada.
Benguerel, però, no és un escriptor només d’exili: la seva obra literària comença a Catalunya abans de la guerra i continua un cop ha tornat a Catalunya, l’any 1954, amb un règim franquista en plenitud. Així, es va convertir també en una figura clau de la resistència cultural catalana durant el franquisme, tot i les dificultats de publicar en català sota la censura. Fou, doncs, una de les figures centrals de la recuperació de la literatura catalana de postguerra.
Icària, Icària, el llibre que us proposo, va ser Premio Planeta 1974. “Però si aquest premi és un guardó que s’atorga a una novel·la en castellà!”, em direu. I, evidentment, es va presentar al concurs en castellà. Ara bé, sembla que Benguerel es va traduir a ell mateix i la versió catalana (la que podem considerar l’original) es va publicar simultàniament a la versió en llengua castellana.
Personalment, a més de la descoberta d’una història que no m’explicaven a l’institut, el llibre m’interessa per la contraposició entre el somni (Icària) i la realitat (la derrota, l’exili, l’exili interior): una utopia a la qual aspiraven els anarquistes d’un Poble Nou ple de fàbriques i fums; una derrota que va acabar amb tots els somnis.
Icària, Icària va ser escrita el 1974, a les acaballes del franquisme, quan el règim intentava mostrar la seva cara amable i al mateix temps el dictador signava sentències de mort. Vull pensar que, com l’au Fènix reneix de les cendres, Benguerel estava segur que tants anys de lluita farien possible la renaixença de la nostra literatura.
Avui, dissortadament, la seva obra i la d’altres grans figures de les nostres lletres han caigut en l’oblit.