He de reconèixer que em vaig interessar molt tard per la literatura en anglès, en general, i per l’estatunidenca, en particular. Però també he de reconèixer que, des que vaig començar a descobrir-ne alguns autors, ha estat una font immensa de plaer. És el cas del novel·lista Thornton Wilder, un dels grans valors de la literatura del segle XX, premiat tres cops amb el Pulitzer i Premi Nacional del Llibre dels EUA per The Eighth Day.
Sortosament, podem trobar alguns dels seus llibres traduïts a la nostra llengua i des de l’any passat ja podem gaudir de la magnífica novel·la Els idus de març, una de les seves obres més destacades.
M’imagino que el títol de la novel·la ja us haurà fet pensar en Juli Cèsar, assassinat precisament el 15 del mes de Martius, un dia festiu que els romans dedicaven a Mart, el déu de la guerra, i que, com tots els idus, era un dia de bons auguris.
Els bons auguris van fallar en el cas del dictador, que no va fer cas de les advertències d’un etrusc ni del somni premonitori de la seva dona Calpúrnia, i es va dirigir al Senat on, com ja sabem, va ser assassinat. “Cuida’t dels idus de març”, escriuria Shakespeare segles més tard. Cèsar no ho va fer.
Ara bé, el llibre no aborda l’assassinat de Juli Cèsar, sinó que ens acosta als darrers mesos de la seva vida i també, per què no dir-ho, a la mort del sistema republicà a Roma. I tot plegat ho fa amb una obra de ficció que es val del gènere epistolar per endinsar-se tant en la vida quotidiana com en la complexitat política de l’època.
M’agradaria remarcar que, tot i que pugui semblar que el gènere epistolar és excessivament fraccionat, Wilder aconsegueix que la narració tingui unitat, alhora que ens ajuda a reflexionar sobre l’ambició política dels prohoms romans, sobre els límits del poder i sobre el desballestament d’un sistema que semblava etern: la república.
L’obra de Wilder acaba justament amb una carta que Calpúrnia escriu a la seva germana Llúcia el mateix 15 de març, mentre el seu marit es dirigeix cap a la mort:
“Aquest matí no es troba bé [Cèsar]. Estava ben guarnit i a punt d’anar-se’n cap al Senat quan ha canviat de pensament. Ha tornat al seu escriptori i s’ha quedat adormit, cosa que els seus secretaris m’han dit que no havia passat mai.
Ara s’ha despertat, i aquest cop sí que se n’ha anat. M’haig d’afanyar, perquè haig de preparar-me per als convidats d’aquesta nit. Em fa vergonya, aquesta carta, tan femenina.”
No podeu deixar de llegir aquest clàssic inqüestionable de la literatura del segle vint.