La nit de Sant Joan té un misteri ple de vitalitat, càlid i màgic. Totes les civilitzacions han celebrat l’arribada del solstici d’estiu i en totes elles el foc és un element comú. Les tradicions del foc són presents a tot Europa, des d’Irlanda fins a Rússia, de Noruega fins a Grècia.
La flama del Canigó que passarà per tants pobles n’és un gran exemple. El foc, l’aigua i les herbes remeieres adquireixen propietats curatives. La llegenda diu que les sirenes estrenen les seves noves melodies enciseres.
És un canvi d’estació i de temporada. Marca la fi del calendari escolar, de les competicions esportives i de molts actes civils i administratius.
La gastronomia segueix la cultura i les tradicions. El mot “coca” és molt antic i està emparentat amb la parau-la anglesa cake. La coca comparteix origen amb altres preparacions més o menys similars de la Mediterrània -com la focaccia (fogassa, a la Catalunya Nord) i la pizza italianes, la pide turca, el lahmacum armeni, etc., elaboracions del Pròxim Orient o el
Magrib-, però només als Països Catalans n’ hi ha un repertori ben característic i estès, i, a més, coques dolces.
Altres coques i altres noms: coca de revetlla, coca de pinyons, coca de fruita confitada, coca de llardons, coca de greixots, coc de maçana de l’agredolç, coc amb cireres, coca de cireres, coca d’albercocs, coca bamba de Sant Joan (Ciutadella), coca amb xinxarrons chicharrones, coca flaonera o de flaó (Eivissa), coca de pa de pessic, coca de bescuit, coca de llanda (País Valencià), torta (l’Alguer). És, sens dubte, una de les coques més populars i festives de Catalunya, que no manca mai a la festa de Sant Joan, associada al cava i elaborada pels pastissers o forners.
Les coques poden ser de format ovalat, quadrat i, excepcionalment (com alguna de valenciana), rodó. Poden ser molt primes -com la deliciosa coca de vidre barcelonina-, mitjanes o molt gruixudes -com les coques casolanes de Girona o de Fraga amb ous, greixons i pinyons.
Segons Joan Amades, “Es feien coques de veïns que assolien una gran llargada. Hi havia forns especialitzats a fer coques de llargades enormes en relació amb la capacitat extensiva dels forns. S’havien fet coques de dotze metres de llargada, o sia, d’una mida que doblava la grandària del forn. Es coïen en dues vegades, una per cada cap. Constituïen una veritable tècnica fornera o pastissera, i exigia molt d’enginy moure-les i tombar-les dins de l’espai ordinàriament reduït dels pastadors i dels forns. Per tal que la coca no es partís pel mig, mentre una part es coïa, la que restava fora del forn calia sostenir-la amb uns taulons a manera de bastida. (...) El costum de menjar-se la coca en comú pot constituir una resta d’un àpat o consagració ritual, derivada d’una de les cerimònies solsticials.”
Cada generació celebra les diades d’acord amb els temps i els costums contemporanis. Les festes s’hi adapten i ens les anem fent a la nostra mida. La revetlla de fa cent anys devia ser molt diferent a l’actual, però, a la vegada, és la mateixa, perquè la celebració del solstici d’estiu té una energia i una màgia que ve de molt lluny.