Un cop acabat el curs escolar, a les vigílies de Sant Joan, els pobles canviaven de fesomia: arribaven els estiuejants. Aquest fenomen aportava coloraines als carrers, abraçades de retrobament, també mirades de suspicàcia, desfilada de moda al ball de Festa Major i moviment alegre a les botigues, perquè l’hivern a Corbera era fred en tots els sentits.
El contrast entre el gest prosaic i sense sofisticació dels nadius i la suficiència dels arribats comportava un canvi en les regles de convivència. Durant l’any no veies un senyor arreglat llegint el diari en un banc de la plaça. Ara ja fa uns anys que és habitual que una senyora passegi el gos a qualsevol hora; fa quaranta anys, una mestressa de casa tenia altres coses a fer i el gos vagava pel carrer.
Hi havia un club de trobada dels estiuejants, anomenat El Frontón, on es reunien sobretot als capvespres. A aquella hora, els autòctons encara feinejaven al taller, a la botiga o a la vinya; els estiuejants xerraven, bevien i es banyaven a la piscina.
Jo hi havia entrat a portar algun encàrrec. Els meus amics em feien descriure el club amb pèls i senyals. Era una planta baixa amb una cuina, una barra, cadires i un parell de taules, gandules, una paret verda que feia de frontó i una piscina no gaire gran. Era invisible des de fora i suscitava curiositat, rumors i llegendes. Una tarda vaig dir a la colla que aquella tarda hi havia encàrrec i que vinguessin, i així va ser com van caldre deu marrecs per portar una safata de lioneses. Ens va obrir una senyora que, de tan sorpresa com va quedar, li va agafar un atac de riure, ens va fer passar i ens va convidar a un got de Fanta.
A casa no en deien els estiuejants, eren el veranejants. Durant uns bons anys vaig pensar que aquell grup de selectes eren els “berenejants”, perquè a aquelles tardes d’estiu els portava el berenar i, efectivament, berenaven.
Una altra estampa estiuenca era el pinxo del poble pentinat a l’estil John Travolta, a qui no es veia en tot l’hivern per motius mai esclarits. Cada dissabte treia del garatge un Ferrari de l’any de la picor i era l’atracció de la canalla i les estiuejants. Al migdia tenia un grup de voluntaris que l’ajudaven a rentar-lo i a arreglar el motor. A la tarda, els amics empenyien el Ferrari baixada avall i l’andròmina deixava anar una petarrada, molt de fum i olor de benzina. Feia la volta al poble, aparcava el cotxe davant del cafè del centre i s’asseia a la terrassa amb els seus amics.
Cada dissabte, el cafeter i el pinxo discutien per les taques d’oli i greix que el Ferrari deixava al terra i de seguida es feien dos bàndols: els del cafeter i els del pinxo local. Aquells crits mai no arribaven gaire lluny. S’acordà molt enraonadament de posar unes pàgines del Dicen de dies enrere sota el tub d’escapament i el motor. Mai faltaven babaus per als que era un honor agenollar-se i escampar els fulls de diari. Tot ajudava a viure.
Aquells estiuejants d’abans ja no existeixen, però també és ben cert que els meus avis mai van fruir de l’estiu com ho pot fer un matrimoni de la mateixa edat als nostres dies.