A l’hospital vaig rebre la visita d’una molinenca que ben bé mereix un article, i que espero que sigui molt llegit, perquè és, sobretot, un text de gratitud. Quan li vaig dir que explicaria l’anècdota d’aquell dia, em va prohibir dir el seu nom. “Pobre de tu!”, va exclamar.
Tot es remunta a l’any passat, quan a Molins es parlava de si la cançó *Avui he tornat*, del Pier, havia de ser l’himne de la vila. Vam tenir una discussió massa tensa. Ella creia, i encara ho creu, que la lletra ja no representa què és Molins de Rei ni ofereix una perspectiva de futur.
Li vaig posar un exemple de casa meva. Quan érem petits, el meu avi explicava la història del pou de la casa familiar. Aquella finca l’havia comprada el seu avi a principis del segle XX. Fins aleshores, l’aigua per fer el pa l’havien d’anar a buscar a la font amb un ruc carregat amb dos barrals. Aquell pou va abastir la casa i el forn fins ben entrats els anys setanta.
El pou fundacional era el símbol dels maldecaps, de la primera manca de finançament per comprar la casa, de les hores de feina, dels estius secs i de les riuades alarmants. Tot el que havia comportat aquella adquisició donava un aire mític al forn de pa... i encara se’n parlava quan el pou ja no existia. Però la història roman.
Tornant a Molins de Rei, és ben clar que ja no existeixen l’Alhambra, ni el pont, ni els dotze molins reials, però la cançó ens parla d’una identitat, d’una conversa al pedrís de casa, d’uns espais que van crear vincles, evoquen la memòria i on tothom hi sap trobar algun vers que l’interpel·la.
Els que tingueu Instagram, mireu de seguir el pianista i professor argentí Sergio Feferovich (@sergiofeferovich). Explica molt bé el poder de la música per crear identitats i per veure el passat com a impulsor del progrés. Amb la proverbial capacitat discursiva dels argentins, diu que la música serveix per entendre el que ens passa com a societat. I aquest debat sobre si *Avui he tornat* ha de ser l’himne de Molins de Rei, i en quins termes i condicions, no era pas un debat balder. Portem incorporats els nostres antecedents grecs i romans; sempre cerquem els mites de la tribu; ens agrada que els trobadors ens tornin a explicar les gestes dels nostres herois; busquem els nostres centres de gravetat personals i comunitaris, i ens topem a cada cantonada amb els déus antiquíssims.
La visita de la nostra estimada molinenca va ser meravellosa. Quan ja marxava, va treure el mòbil de la bossa i em va dir: “Et porto una sorpresa. “Efectivament, va sonar:”... és que avui he tornat a caminar per dins la plaça, he vist els carrers, l’alt campanar, font de l’Església...”
Mai no s’ha de fer un ús exagerat dels himnes, però en aquella tarda de primavera, a l’habitació 304, enmig de la incertesa del diagnòstic mèdic, la riallada compartida de sorpresa va fer vessar una llàgrima que es va convertir en emoció.
Personalment, tot i no haver tornat al lloc on vaig néixer, aquest setembre de Festa Major, quan ja portava la pròtesi incorporada, vaig pensar que aquesta cançó, tant com a molts de vosaltres, em representa..