Fa més de dues dècades que l’Estat espanyol va dir adeu al servei militar obligatori. Semblava el triomf definitiu d’una pau perpètua al continent. Avui, però, la guerra a Ucraïna i la inestabilitat geopolítica han fet saltar aquesta il·lusió pels aires. El debat s’ha reobert a Europa: cal recuperar la “mili”?
La percepció de risc ha fet un gir copernicà. Davant l’amenaça expansionista de Putin, països com Lituània, Suècia i Letònia han reinstaurat el reclutament forçós. Altres potències opten per models seductors: França promou un servei voluntari remunerat, mentre que Alemanya dissenya un programa semestral amb sous inicials de 2.600 euros i avantatges fiscals. L’objectiu és clar: pal·liar la manca crònica d’efectius i cohesionar la societat civil en l’àmbit de la defensa.
En aquest escenari s’hi suma un factor preocupant: la crisi de confiança en l’OTAN. L’amenaça aïllacionista de Donald
Trump ha activat les alarmes a les cancelleries: si Washington retirés tropes, Europa hauria de cobrir un buit immens d’unes cinquanta brigades. Aquesta orfandat estratègica ha ressuscitat l’aspiració d’un exèrcit europeu autònom, un pas ineludible que exigirà reclutar milers d’efectius.
A Catalunya i a la resta de l’Estat, l’executiu actual descarta de ple recuperar les lleves. Tècnicament, les mateixes cúpules militars avisen que una «mili» de pocs mesos és ineficient per operar l'armament modern i, a més, requeriria una injecció multimilionària inassolible per a un exèrcit ja professionalitzat.
Tanmateix, la dreta i l’ultradreta espanyola prenen bona nota dels vents europeus, però amb una intencionalitat preocupant. El perill real d’un canvi de model no passa per una necessitat tàctica, sinó per la temptació que un futur govern del PP i Vox a la Moncloa utilitzi aquesta qüestió com una autèntica “arma patriòtica”. Lluny de respondre a necessitats operatives reals, la defensa esdevindria una eina de polarització i reacció ideològica. El PP ja tempteja un “servei voluntari” per a universitaris —bescanviable per crèdits i vida laboral— per inocular el seu concepte de “cultura de defensa”. Vox va més enllà i atia obertament la nostàlgia autoritària de les seves bases, que anhelen el retorn de la disciplina castrense obligatòria com a pur mecanisme d’adoctrinament nacionalista.
Tornarem a les casernes? Imposar una mili clàssica avui és gairebé inviable pel seu demolidor cost econòmic i electoral. Ara bé, en una Europa forçada a rearmar-se, el risc evident és que el bloc reaccionari aprofiti aquesta coartada internacional per imposar una “nova mili”, un model híbrid que, sota la falsa aparença de responsabilitat europea, serveixi principalment per disciplinar la joventut sota els seus valors patris, més que no pas per garantir la seguretat col·lectiva del continent. Estiguem amatents!