Oi que semblava que tot s’havia encarrilat en el trànsit dels romans als visigots a la península? Doncs no! Una facció dels visigots va i facilita l’entrada dels musulmans, recentment establerts al nord d’Àfrica i, com un llampec, ja arriben i conquereixen Barcelona el 716, per continuar cap el nord, fins a ser derrotats a Poitiers. Retrocedint, el Llobregat s’estableix com a frontera, i no serà fins quatre segles més tard que serà conquerida Tortosa. El Llobregat marcarà, doncs, el límit entre les terres cristianes i les musulmanes.
I, que va ser dels anteriors pobladors? Inicialment la major part es varen quedar i varen romandre en el seu Cristianisme, però per conservar els costums i religió, foren obligats a pagar tributs. Van ser molts els que per evitar la dura càrrega acceptaren l’Islam. Hem de pensar que els moros, la majoria berebers, eren una minoria i, per tant, el gruix de la població seguia essent l’autòctona. De l’elit precedent, uns tractaren amb els invasors, es convertiren i assumiren càrrecs; altres fugiren i lluitaren amb els carolingis en la conquesta d’Hispània, passant a ser cabdills honorats com a nobles possessors de les terres conquerides. Després de 80 anys, Barxiluna és reconquerida i Berà, fill de Guillem de Tolosa, n’és el primer comte de Barcelona. Olorda no representa un valor econòmic, però sí estratègic: zona muntanyosa, té el valor de sentinella per a defensar-se de possibles atacs.
Què en quedà, doncs, del pas dels musulmans per les nostres terres? És de suposar que els no convertits es quedarien i els islamitzats travessarien el riu o tornarien a ser cristians. Els berebers, òbviament, se’n anaren. O, potser no tots? Sempre s’ha produït el mestissatge. Particularment m’ha cridat l’atenció el nom del nostre turó Mulei, del que desconec el perquè d’un nom àrab. Sí que n’estan documentats altres, com Almafar a Sant Climent o Alcala per a Sant Boi. El castell dels moros, en canvi, no té res a veure ́. O sí, si considerem que la torre rodona, o Guadalla, fou derruïda per Almansur.
I com a continuació de l’article d’octubre, introduïm les plantes que ens varen arribar d’Orient mitjançant aquesta invasió dels àrabs: Taronger amarg-Citrus aurantium (segle XV des d’Àsia; el dolç C. Sinensis (Índia, Pakistan, Xina); Llimoner-Citrus lemon (Àsia i es comercialitza el segle XV); Arròs-Oryza sativa (arròs asiàtic, a Europa en el segle IX); Canya de sucre-Saccharum officinarum (Xina i Europa, segle VII); Morera-Morus alba (Àsia); Cotó –Gossypium (origen possible, Orient Mitjà); Carxofa i card-Cynara carduculus (Sud Europa, re-introduïda comercialment); Albergínia- Solanum melongena (Àsia); Albercoc (re-introduït); Codony-Cydonia oblonga (sud-est asiàtic); Safrà- Crocus sativus (Creta). I algunes plantes més.