Avui passem a comentar la situació dels homes de la gleva a l’època feudal, i ja hem vist que de les dominicatures, que tenien empresonats als pagesos, s’aconseguia anar substituint-les per contractes entre els senyors i els tinents de la terra, si bé en el cas d’Olorda, inicialment, predominava el regim de franqueses, més favorable.
Ara ja la casa i la terra passen a ser del pagès i de la seva descendència però, a canvi, queden subjectes a onerosos deures: no poden deixar la gleva sense permís del senyor i, en tot cas, pagant una remença molt difícilment assolible. Així doncs, ells i la seva família resten lligats al senyor, que sol ser un noble, amb un aparell jurídic que li és favorable.
La tinença ja hem vist que no és gratuïta, sinó que hi gravaven rendes que, habitualment, solien ser en espècies.
Enumerem algunes de les càrregues que els podien afligir:
Delme: part de la collita; carnelatge: impost sobre diferents espècies d’animals; primícia: part que rebia el rector; lleixa: impost sobre les herències del senyor; qüèstia: tribut que rebia el senyor; cena: impost que es pagava al rei quan visitava la propietat, extorquia, fadiga ...
Així doncs, diferents i nombrosos gravàmens els colpejaven i, com podem comprendre, ells intentaven defugir amb mil i una argúcies.
Com ja hem vist, Olorda inicialment era terra sota la protecció del comte i els habitants, lliures en molts sentits, estaven obligats a assistir al rei en cas que aquest ho demandés.
No passa massa temps perquè el monestir de Sant Cugat es faci amb grans contrades i, els Bonfill des de Cervelló, en prenguin d’altres. Comença un joc de cartes, prenent i canviant-se terres sense que els implicats puguin dir ni mot. I el rei? Com ja comentarem, també, jugant a cartes, faltat de diners per ampliar el seu comtat.
Precisament, al nostre terme tenim un exemple prou significatiu:
A les darreries del segle X o inicis de l’XI el monestir de Sant Cugat i Ényec Bonfill senyorejaven a la nostra comarca i es bescanviaven propietats. És de suposar que el matrimoni Baldofred i Chillió, petits propietaris, tement ser absorbits pels anteriors, ideessin fer la donació de la seva propietat a Sant Pere de Roma, poder superior als anteriors. Varen fer donació de titularitat a la Santa Seu, però es van reservar l’usdefruit, com a emfiteutes, tant per a ells com per a la seva descendència. I què aconseguirien? Roma, a l’època, representava el poder superior i ningú s’atreviria a enfrontar-s’hi.