Com la vida mateixa, en el transcurs del temps, els molins del Llobregat tingueren els seus alts i baixos.
Ja vàrem veure que el seu naixement fou fastuós. De cop, sorgí un molar de dotze moles en un lloc que no hi havia res de res. Es tractava de la indústria farinera més gran que s’havia vist mai.
El rec, impossibilitat d’arribar a Barcelona per un mal càlcul del pendent, durant segles sí que contribuí a l’agricultura del tram per on discorria.
En temps de Jaume I, el casal fariner ja tenia 17 moles i el rei, a qui unia una forta relació amb els Durfort, concedí a aquests germans posseir dos molins en un nou casal de dues rodes verticals -els anteriors eren de roda horitzontal- amb la intenció de fer-los drapers. Ja tenim, doncs, dinou molins i una indústria batanera.
A la riba dreta del Llobregat, els de Cervelló havien construït un molar a Santa Coloma, que posteriorment traslladaren a Sant Vicenç dels Horts. Aquest casal era una forta competència dels reials de la riba esquerra i, el 1297, Jaume II li comprà a Guerau de Cervelló el castell i el terme amb la jurisdicció civil i criminal per tal de recuperar el domini total sobre el riu i fer-se amb els seus molins.
Però, en canvi, per manca d’economia, perquè necessitava divises per a la guerra a Sardenya, el 1309 transferí, a carta de gràcia, la vila de Molins de Rei, molins, rec, resclosa i homes i “fembres” a Sibil·la de Pallars, amb mer i mixt imperi i jurisdicció civil i criminal. Pensava recuperar-ho tot, però la conquesta de Còrsega i Sardenya l’hipotecaren.
Entrem al segle XIV amb les greus epidèmies de 1348 i 1362. Els comtes de Pallars malvenen les possessions del
Llobregat i Molins de Rei el 1334 passa a Hug d’Arborea.
A mitjan segle, Pere d’Arborea i Constança de Saluzzes tornen a Sardenya i els molins són llegats a les monges de Santa Clara d’Oristà.
Aquesta meitat de centúria, atiada per les pestes i la crisi econòmica, els molins també la sofreixen i els prohoms de la vila varen haver de suplir la impotència del monestir d’Oristà per evitar-ne la desaparició total. Davant la incapacitat de mantenir el molar, el 1366 les monges van obtenir la preceptiva autorització del Papa per vendre Molins de Rei a la reina Elionor, esposa de Pere el Cerimoniós, i es va traspassar la vila al tresorer reial Berenguer de Relat.
I dels Relat ja passaríem als Requesens, una llarga història que tocarem més endavant.