Al Baix Llobregat, creuar el riu va representar, des de temps remots, una dificultat gairebé insalvable. Ja per als ibers marcava un límit de les tribus entre els laietans i els cossetans.
També els romans es trobaren amb la necessitat de creuar-lo amb els seus exèrcits i construïren un pont a At Finis, que riuades rere riuades trencaren fins a convertir-se en l’actual Pont del Diable de Martorell, d’estructura medieval. I durant segles, mentre no hi havia cap pont, com es passava el riu?
Farem un lleuger repàs a com es resolia aquesta problemàtica.
Sembla que la vila romana de Duodecimum (Riera de Bonet) disposava d’un embarcador al riu que, posteriorment, de manera aproximada, se situaria davant de Sant Vicenç. Així doncs, les barques, des de ben antic, aportarien solucions al pas fluvial.
1278: Pere III el Gran autoritza la construcció d’un pont a Molins de Rei. El projecte fou abandonat el 1283 per un altre que es volia emplaçar a Roca de Droch, però tampoc es dugué a terme.
L’estuari, a la desembocadura del riu, existent a principis de la nostra era, es va anar estrenyent fins a convertir Cornellà i Sant Boi, inicialment nuclis costaners, en importants poblacions a banda i banda del riu. I aviat trobem una concessió per al pas en barca d’un costat a l’altre.
Finalment fou per Sant Boi, on ja hi havia el pas de barca, el punt elegit, perquè prioritzaren el camí que, vorejant el delta, passava per Begues i Olesa de Bonesvalls i feia cap al Penedès. El 1301 s’hi construí un pont de fusta que va funcionar intermitentment, ja que fou destruït per les riuades set vegades, fins que, el segle XVI, fou abandonat.
El 1461 s’atorgà llicència per fer un pont en els límits de Molins de Rei i el Papiol, però no reeixí. També es concedí una barca de sirga entre els límits de Molins de Rei i
Sant Feliu cap a Sant Vicenç. Així doncs, freqüentment es resolia el pas del riu amb una barca que unia llera amb llera.
No és casual el nom de Sant Andreu de la Barca.
Però tampoc podem oblidar els guals i també consta que a Sant Andreu n’hi havia un, com també a Castellbisbal, Pallejà- Papiol i Pallejà-Molins de Rei. En època de sequera permetien passar el riu a cavall o en carro.
Al segle XVIII, a Espanya s’emprengueren seriosament les comunicacions i el pont de Carles III va resoldre definitivament el pas sobre el Llobregat.
En aquest article no ens estendrem sobre aquest fet, ja que recentment se n’ha parlat abastament amb motiu del 50è aniversari de la seva desaparició material. Dic “material”, perquè mai desapareixerà de la memòria dels molinencs.