Autòcton es refereix a tot allò que té l’origen en el mateix territori. La definició sembla prou clara, però no falten mai les interpretacions.
Des d’aquest punt de vista, quasi ningú seria veritablement autòcton, però no per aquest motiu creiem que se’ns ha d’eliminar. A nosaltres, no, però són molts els que creuen que a les plantes i als animals, sí.
Polemitzant: plantes autòctones són aquelles que s’han originat en el ma teix territori o hi han arribat sense la intervenció humana. Per contra, definiríem com a plantes al·lòctones o exòtiques les originades en un territori diferent i han arribat pro cedents d’altres territoris mitjançant la intervenció humana, de manera intencionada o accidental.
D’altra banda, també hi ha les plantes al·lògenes cultivades, entre les quals hi ha gairebé la totalitat dels nostres cultius. Difícilment se’ns acudiria fer desaparèixer les tomaqueres, patateres, pebroteres, presseguers, el garrofer, originari de cap a l’orient, i d’altres que he expo sat en anteriors capítols i que també varen ser introduïdes. A més a més d’aquestes, també n’hi ha que es desenvolupen espontàniament sense intervenció humana: són plantes subespontànies.
Una altra cosa són les plantes natu ralitzades, les que han aconseguit es tablir-se i reproduir-se en el territori més de 10 anys sense intervenció directa de l’home. Fent broma amb el símil humà, un exemple en serien els esquimals, d’origen tropical i adaptats al gel.
El desig que solem tenir els hu mans d’introduir elements forans, ja sigui per treure’n profit, per apoderar-nos-en com a mascotes o simplement perquè vivim en un món globalitzat, ens condueix al fet que sigui impossible impedir les introduccions, voluntàries o no, de nous elements.
Una consideració pràctica podria ser diferenciar les plantes al·lòctones de les plantes invasores segons el medi que vulguem protegir. Prenem com a exemple l’esbarzer. Pot con siderar-se espontani o cultivat pels seus fruits, però són aquests els que els ocells els que el fan invasor.
I aquí convé introduir el gran grup de plantes, animals o sorra, si voleu, amb la denominació d’invasores. És a dir, allò que ens envaeix contra el nostre desig, per més que, en essèn cia, podria ser desitjable.
I la canya (Arundo donax)? Ara s’han posat d’acord a eliminar-la. És evident que pot ser un problema un bosc de canya, però fa un segle que els talussos de la nostra riera estaven protegits amb la canya i els oficis depenien d’utilitzar-la (mànecs d’escombra, canyissos per a cel ras, etc.); la tala anual la feia útil. Va ser introduïda i cultivada. És l’abandó que malmetia la riera, tot i tractar-se d’una fibra immillorable per la seva qualitat. No s’escampa amb les llavors, com el Pinus alepensis o la Robinia pseudoaccia; aquesta sí que envaeix sola. Tot això és prou enrevessat i discutible; per tant, valorem els avantatges i els desavantatges, incloent-hi les despeses econòmiques i en esforços que manquen en altres temes. Reflexionem-hi!