La nostra orografia, prou intricada, ha dificultat, des de l’antigor, les comunicacions.
Les carreteres del nostre país tenen un buit des dels romans a Carles III i no són poques les que no varen existir fins al segle XX. Estem acostumats a les coses que hem vist sempre i ens costa pensar que hi són des de fa, com aquell qui diu, quatre dies. Jo, personalment, vaig rebre un xoc quan l’enyorat convilatà Josep Canals va explicar en una entrevista que el seu avi s’establí a Molins de Rei procedent de Corbera de Llobregat, perquè només podia portar en carro per la riera el vi que transportava i a cada pluja forta l’havien de reparar.
Estrany? No tant.
Als anys cinquanta del segle passat, des de can Rabella es veien passar diàriament per la riera del Molí, la dita de Vallvidrera, carros carregats de troncs. A causa de la fil·loxera havia mort la vinya i bona part de la muntanya es plantà de pi blanc, de ràpid creixement, i la neteja de branques i troncs tenien una sortida econòmica per a la indústria del Pla.
La riera l’havien condicionada per servir com a carretera. A cada 10 metres, a banda i banda, uns bons gabions de dos metres de llarg permetien que, a cada tromba, l’aigua s’escampés i permetés que, al cap d’una hora, els carros curullats de llenya hi passessin amb seguretat. Això no era recent: s’havia construït quan tot eren vinyes i, en no retenir l’aigua de la pluja, en cosa de minuts ja baixava per la riera. Jo hi passava en cotxe fins que, en fer-se la gravera, es van emportar els gabions i les pedres que pavimentaven el terra, la sorra dels ponts de Can Baruta inclosa, i mai més s’hi ha pogut passar.
Els torrents també eren pas per a desplaçaments i a través seu s’arribava als conreus de muntanya.
Lògicament també hi havia camins fora dels cursos d’aigua. Per anar de Molins de Rei a Santa
Creu, la carretera era la que passa per can Vilagut, can Ribes i ca n’Amigó (ara, can Portell). Inicialment era camí de bast i a poc a poc s’eixamplà. Fins al 1916 no es comença l’asfaltada de la dita de Vallvidrera.
Per anar de la vila a Sant Bartomeu, la carretereta deixava la riera de Cagalell per pujar a la plaça de les Bruixes, jaciment que, per cert, es descobrí al voler eixamplar el camí.
I no podem oblidar els camins de sagramental, que unien masies i centres religiosos.