A Molins de Rei, l’agricultura de caràcter medieval se’n va sortir a pas de formiga. El Renaixement començava a aportar algunes innovacions, però, a pesar de disposar d’aigua, la manca de bones comunicacions limitava el mercat.
Hem parlat de nous productes que arribaren de països llunyans sense que signifiquessin grans modificacions en la pagesia, però per a Molins de Rei sí que hi varen influir altres factors: la generalització del carro com a sistema de transport, el creixement de Barcelona com a mercat consumidor i, no cal dir-ho, el pont del riu i la xarxa viària.
Quins cultius ens criden l’atenció com a complements dels cereals i la vinya o l’olivera tradicionals?
Si bé ja Jaume I va establir la carta de guiatge, això afectava els moviments comercials d’un veïnatge que solia moure’s a peu. Fou amb el programa de carreteres de Carles III, amb el nostre monumental pont i les carreteres de València i de Madrid a Barcelona passant per la nostra vila, quan al segle XVIII rebem un gran impuls material i en coneixements.
Tenim, com a exemple, la producció, que es propaga al regadiu, de pollancres blancs. Aquest conreu porta a ampliar-lo amb el xop, el pollancre negre o la noguera, cultivats en línies entre les quals s’hi feia blat. Aquestes línies d’arbre van portar a un aprofitament entutorant ceps en forma de parres per produir raïm de taula per al mercat de Barcelona. Seguidament, els pollancres passen a fruiters i els cereals, a hortalisses, forma que s’estén fins a mitjan segle XX, afavorit pels sistemes de parceria o emfiteusi, que donaren l’entrada a petits pagesos.
També es cultivà el lli, però sobretot el cànem, que, un cop remullat i sofert el procés de fibració, adquirí un gran renom apreciat pel Departament de Marina de Cartagena.
Al secà seguia dominant la vinya. El vi era apreciat, sobretot quan al segle XIX la fil·loxera afectà les vinyes franceses i, a Olorda, no quedà un pam de terra sense plantar-ne.
Com a anècdota, al Castellciuró s’escamparen les runes del castell, es recobriren de terra i s’hi plantà una vinya.
Però el Canal de la Infanta, amb el general Castaños, és qui dona un gran impuls a l’agricultura de regadiu, i el 1851 neix la Fira de la Candelera, que, com sabem, hi prevalia el sector agrícola. El 1853 s’inaugura el ferrocarril Barcelona-Molins de Rei i facilita més el començ amb la capital.
Fou pensant en el mercat barceloní que començà a prendre peu la producció sobretot de fruita.
A finals del mateix segle, la plaga mata les nostres vinyes i es produeix un gran canvi: tothom qui pot omple de fruites fins i tot el secà i on no és prou apte, el pi blanc com a conreu per a fusta. El tren no s’atura solament a Barcelona; ja entrem en la gran exportació de fruita, en l’estació de Molins de Rei i els seus hangars, com a centre.
Però tot s’acaba i ara som en una altra etapa.