No trobeu curiosa la facilitat amb què empatitzem amb els protagonistes de les històries de robatoris?
El 1973, Paul Newman i Robert Redford es van reunir, per segona vegada a la gran pantalla, per mostrar-nos de quina manera l’estafador es converteix en estafat en una espiral de circumstàncies que sempre et deixa amb la boca oberta. El 1989, en Michael Mann filma Takedown, un telefilm amb uns personatges amb tant de carisma que no pot evitar fer un remake 6 anys després amb Al Pacino i Robert De Niro de protagonistes. La nova pel·lícula es dirà Heat. I el 2001, George Clooney reuneix, a Ocean’s Eleven, un grup de delinqüents tan estimables que te’ls emportaves a casa a sopar, amb copa i puro inclòs.
I llavors ens plantem al juliol de 2017. La Casa de Papel s’emet, per primer cop, un dimarts a la nit per Antena 3 i registra una audiència del 25% de quota de pantalla. Un èxit, sense cap mena de dubte, però quan Netflix se’n va fer amb els drets... aquí es va disparar tot.
La Casa de Papel s’ha convertit en la primera sèrie espanyola que ha guanyat un premi Emmy Internacional a la millor sèrie dramàtica. La segueixen a més de 190 països de tot el món i té milions de seguidors.
Però, quina ha estat la clau de l’èxit? La ment brillant del Professor per idear un pla sense fissures? El lideratge de Tòquio? La desimboltura de Nairobi? El riure simple i contagiós de Denver? La ment imprevisible i sociòpata de Berlín? O, simplement, l’objectiu de l’atracament, la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre?
Segurament de tot una mica, però no podem oblidar que la simbologia ha estat fonamental per la popularitat de la sèrie, i la comunitat s’hi ha afegit com si fos un equip de futbol.
Mirem-ne uns detalls.
Les granotes de color vermell ja s’han establert com un uniforme que, a diferència d’altres films d’atracaments, no està pensat perquè un petit grup de lladres actuï de manera discreta i camuflada. Aquest uniforme està fet perquè el porti com més gent, millor.
També hi trobem un símbol, un escut, una bandera per identificar-se amb el grup: Salvador Dalí. La cara de l’artista figuerenc s’ha convertit, tal com va passar amb la de Guy Fawkes a V de Vendetta, en una imatge de lluita, revolució i comunitat. A la Fundació Gala-Salvador Dalí no li va fer tanta gràcia aquesta estratagema, però, i va mostrar la seva disconformitat en l’ús de la imatge de l’artista. Els gabinets legals pertinents encara li estan donant voltes.
I per acabar, ens cal un himne, una cançó que puguem cantar eufòrics en senyal d’unió i victòria. I tu ja saps quin és: sonava al teu cap mentre llegies el títol de l’article.